Ètz arribat tròp tard pr’enténder mon istoara
Poèta, sui tan vielh ! Dejà dempui longtemps
Cada jorn hèi partir causas de ma memoara
Cada mes, oblidar quauques evenements
Bien sovent dens la nuit quòra tot dròm tranquille
Me crusi lo cervèth per me ressovenir
Mès ’quò’s deu temps perdut, la nuit se passa e fila
Lo passat tot brumós pòt pas me revenir
I a tan longtemps que sui apitat sus la bola !
N’avèvi que trenta ans, quòra lo rèi Henri
Aqueth rèi, sàbetz bien, qu’aimèva tant la pola
Au mitan de sa cort vengut passar pr’ací
Èri dret coma un i ; dissut a Marguerite
En me montrant deu dit : Reine, ventre-saint-gris
Qu’il est donc beau cet orme ! On peut jurer petite
Qu’il n’a pas son pareil de Pau jusqu’à Paris !
E les gents de Menaut, entendent Enric Quate
Se sentiren lavetz l’amor-pròpe flatat
Levèren tots la man de ne jamèi m’abàter
E la hapcha e l’hauçòt m’an totjorn respectat
Devinètz se n’èi vist lavetz pendent deus siègles
Passar governaments de totas les colors
Drapèus damb flors de lis, estendard damb deus èglas
La França dens lo ríser o bien dens las dolors
Parei a l’Ocean furiós que ré n’arrèsta
Èi vist se revoltar un pòple encadenat
E dens la França en sang tèisher dens la tempèsta
Lo drapèu tricolòre au crit de Libertat
La sciença se caucèt de bòtas de sheis lègas
Lo progrès dens los èrts hit broncir sos clarons
E los petits ausèths au mitan de les sègas
Esturen esbarrits per tant tant d’invencions
Dens lo cèu s’i mastèren de grands canèths d’usinas
Prenhac, Cerons, Barsac, de pertot, de tots bòrds
Los vapors e los trins, mila e mila machines
Vos hasuren un bruit a revelhar los mòrts
E n’èi tant entendut de bruit que mas aurelhas
A la fin n’an aujut lo ressòrt fatigat
Son coma mon cervèth, les praubas son tròp vielhas
Lo cosson nos trabalha e nos a romigat
Passi mon temps adara a parlar dens (demb?) mon vente
L’èi curat coma un pifre e vènen i portar
Les grolas, los pad’rons, quauqua grilha impotenta
Brèf, tots los vielhs obgèits que son bons a gitar
’Quò’s coma qui diré l’Otèl deus Invalides
Ont tots aqueths debrís se consòlan entr’eths
Cadun hèi son recit ; lançat a totas guidas
Lo ríser i part sovent coma deus alugrets
I a sustot un vielh vase a l’aurelha emportada
Que n’en sap e n’en ditz de totas les faiçons
E deu prumèir janvièr a la fin de l’annada
I a de qué n’en plorar dedens sos pantalons
E tabé sui urós, òc, bien urós de víver
Demandi pas encara a hèser lo grand saut
Pòdetz dens l’Armanac Garonés ec escríver
E remerciar per jo lo monde de Menaut
E valà çò qu’es hèit. Ma Musa te repèta
Vilatge de Menaut, çò que l’olom m’a dit
E pr’acabar, se vòs lo conselh deu poèta
Respècta ton olom coma un aubre benit !