Lo Pifraire
Em sovent besonh d’un pus petit que nosauts, « Lo Pifraire »
I avè un còp un pifraire que jogava telamens ben, tot lo monde l’escotava abèca plesir. Se jogava pas, cantava o shiulava. Èra fòrt serviçau. Totjorn content, tot lo monde l’aimava.
Un jorn se premenava au bòrn de la ribèira en cantans.
« Bonjorn Pifraire.
– Bonjorn Brochet.
– Sès totjorn content, tu, cantes totjorn. Gaita, jo, ce que m’arriba, èi hèit un saut, èi vingut tombar sau sable, m’estofi. Se podès me reméter a l’aiga, te rendrí servici a l’aucasion.
– Mon praube Brochet, sèi pas come poirés har pre me rénder servici, mès vauc totun te reméter a l’aiga. »
Lo Pifraire prengut lo Brochet, lo remetut dens la ribèira e continuèt son camin en cantans.
« Bonjorn Pifraire.
– Bonjorn Hormic.
– Tu, cantes totjorn, sès totjorn content. Gaita, jo, ce que ven de m’arribar, m’èi desmolit una cueisha. Pòi pas mèi marchar. Se podès venir me portar a mon ostau, te rendrí servici a l’aucasion.
– Mon praube Hormic, vauc anar te portar, mès pre me rénder servici, sèi pas come poirés har ! »
Prengut lo Hormic e l’angut portar a sa hormiguèira, ‘là-bas devèrt lo bòsc, e continuèt sa premenada totjorn en cantans o shiulans.
« Bonjorn Pifraire.
– Bonjorn Aps.
– Tu, sès totjorn content, jo, veni de m’esquiçar una ala. En me pausans sus una flor, n’aví pas vis que i avè un grand bèuc. Pòi pas mèi volar. Se podès venir me portar a mon ostau, te rendrí servici a l’aucasion.
– Ma prauba Aps, vauc anar te portar a ton ostau, mès pre me rénder servici, sèi pas come poirés har ! »
Lo Pifraire prengut l’Aps e angut la reméter a son coen. E lo tèmps passèt, mès lo Rei entendut parlar dau Pifraire. Ie dishuren qu’avè un don, que hadè ce que volè, come rendè servici a tot lo monde. Lo rei lo mandèt de venir lo veire a son Palais. Lo Pifraire aubaït.
Lo Rei ie dishut :
« Vindràs deman matin a nau òras au bòrn de la ribèira, au jasti lo pus large, ie sarèi. »
Lo lendeman matin quand lo Pifraire arribèt, lo Rei èra alà. Tinè a la man una clau en òrt e dishut :
« Vei aquera clau, aquò’s la clau de mon tresòrt. Vauc la gitar dens la ribèira. Se dens una òra me l’as pas portada, saràs pendut. »
Roflèt la clau tant que poscut au mitan de la ribèira e se’n angut.
Lo praube pifraire èra en pena.
« Come divi har ? Sabi pas najar, apuèi pòi pas anar au sòu de l’aiga cercar la clau.
– Qu’es aquò qu’as anueit, Pifraire, n’as pas l’èrt content ?
– Mon praube Brochet, dens una òra sarèi pendut ! Lo Rei a gitat sa clau en òrt au mitan de la ribèira e se ie pòrti pas dens una òra sarèi pendut.
– Se n’es qu’aquò dishut lo Brochet, atend-me aquí, e se’n angut au sòu de la ribèira. »
Au bot d’un moment, arribèt au bòrn abèca la clau entre las dents.
« Te sovenes que me sauvères la via quand m’estofavi sau sable, sèi content de te poder rénder servici. »
Lo Pifraire partit viste portar la clau au Rei. Lo Rei ie dishut :
« N’as pas fenit. Vindràs deman matin au nau òras devèrt lo bòsc. Ie sarèi.»
Lo lendeman quand lo Pifraire ‘ribèt au bòsc, lo Rei èra dijara alà. Darrèir eth i avè un vailet que tinè un sac a la man. Lo Rei dishut :
« Vauc gitar dens lo bòsc un sac de gruns de petit milh. Se dens una òra n’as pas massat tot ce que ne ie manque un sol, saràs pendut ! »
A la volada, lo vailet gitèt los gruns dens lo bòsc. Rei e vailet se’n anguren.
« Mès que ie èi hèit end aqueth Rei que parla totjorn de me pénder ? » dishut lo Pifraire en portans la man a son còth. Sintè dijara la còrda que lo sarrava.
« Qu’es aquò qu’as anueit, Pifraire, cantes pas ?
– Ah, mon praube Hormic, n’èi pas lo còr a cantar. Lo Rei ven de har gitar un sac de gruns de petit milh dens lo bòsc, se dens una òra n’èi pas tot massat sens que ie manques un grun, sarèi pendut !
– Atend-me aquí. » dishut lo Hormic. Angut a la hormiguèira. Tanlèu das milèirs de hormics ne’n sortiren e s’en∙hornèren dens lo bòsc. »
Au bot d’un moment, tots los gruns èren massats. N’ie’n mancava pas un.
« Te sovènes, dishut lo Hormic, as vingut me portar a mon ostau lo jorn que m’aví desmolit la cuèisha. Sèi content, anueit, de poder te rénder servici. »
Lo Pifraire partit sau còp portar lo sac au Rei.
« N’as pas encara fenit, dishut lo Rei, èi tres gojas, son bèras, mès se semblen totas. Deman, las maridi. N’i a una que t’aima. Se dovines la quau, te la doni, sarà ta hema. Vos maridarèi, mès se te trompes saràs pendut. »
Mès que ie èi hèit end aqueth, se didè lo Pifraire en se’n anans. Totjorn sas manaças…
Las coneishi pas a sas gojas, las èi jamès visas, èi entendut qu’èren bèras, mès pòi pas dovinar la quau m’aima, sarèi perdut ! E portèt encara la man a son còth.
« Qu’es aquò qu’as anueit Pifraire, cantes pas ?
– Ma prauba aps, n’èi pas enveja de cantar. Lo rei marida sas gojas deman, n’i a una que m’aima, se dovini pas la quau, sarèi pendut !
– La coneishi, jo, dishut l’aps. Te sovenes que vingures me portar a mon ostau, que podí pas volar, anueit vauc poder te rénder servici. Vindràs deman a la glèisa, ie sarèi. Las gojas dau rei saràn sheitadas costat a costat. Jo, sarèi en haut. En vironejans descendrèi sau cap d’una goja, m’aprocharèi telamens de sa figura que tant ne’n sarà ennujada, prendrà son mochoart pre me har escapar, alavetz t’acoitaràs, aquò’s aquera que t’aima. » Tot se passèt come avè dit l’aps.
Lo lendeman la glèisa èra plena. Lo rei èra alà qu’atendè, quand lo Pifraire dishut :
« Aquò’s aquera que m’aima. » Las clòchas se meturen a sonar, la musica a jogar, lo monde a cantar. Lo rei maridèt sas tres gojas.
I aiut un bèth maridatge. E aqueth jorn, se lo Pifraire se quitèt passar la còrda au còth, n’estut pas pre lo pénder.
Jo, n’èri pas pregada end aquera grand hèsta e, m’entornèri a mon ostau.
Contat en francés pre Marcèla Liès lo 11 de mai de 1993
Revirat pras Tradinaires lo 02 de decembre de 2015
Transmetut per Régine Ardilley