La Holanda e lo vin de Bordèu
Au sègle XVII, grans comerçants e crompadors de vins, los Holandés orientèn la produccion deths purmèrs grans vins de Bordèu (com lo celèbre « Ho-Bryan » , futur « Haut-Brion »). Que portèn tanben de nombrosas innovacions com l’esterilizacion de las barricas au sofre per facilitar la lor conservacion e lo lor transpòrt. S’installèn « aus Chartrós » a Bordèu a dus pas deus cais.
Los vins son exportats en barricas, manejats suus cais de la vila e entrepausats en aqueth quartier de negociants (on subsistan tostemps chais e entrepresas exportadoras).
Au sègle XVIII, hant l’exportacion de vins de cap aus País-Baishs per batèus transportant barricas, qu’importan alavetz los hromatges deu lor país « l’edam de Holanda » (portant lo nom d’un pòrt balenèr fondat au sègle XII e situat sus las ribas deu lac Ljssel au nòrd d’Amsterdam).
« L’edam de Holanda », mes perqué a la crosta roja en França quan en Holanda a la crosta jauna e n’ei briga colorat ?
Aquesta epòca aquí, los hromatges avèvan ua crosta naturau qu’èra jauna. Dab lo comèrci deu vin de Bordèu e la soa exportacion de cap aus país nordics, los batèus portavan las barricas cargadas de vin. Au tornar deus País-Baishs, aquestas barricas èran empleadas de bòlas de hromatge. Tambalejadas contra los parets, arrojavan e arribavan au pòrt de Bordèu dab la crosta roja ! Es d’alhors un subernom dat a Bordèu au hromatge de Holanda « que crompa e que minja « crosta-roja » ».
L’edam « Made in França »
Despuish lo sègle XII, devath l’impulsion de Colbert, los Francés fabrican hromatge edam (qu’apèran uei lo dia « La bòla d’aur »).
Sabetz que lo purmèr edam francés estó fabricat de cap a 1660 a Cairac dens lo Medòc en Gironda.
Au sègle XIX, que’n fabrican dens lo domèni deu duc de Cazes a Saint-Martin-en-Laye (pròishe Guîtres) e a la Grava d’Ambarés en Gironda (un chicòt chovinista, mes tienguèvi a’c díser).
Yannick Barreau
Dètz invencions e inovacions daus Indians d’America que cambièrenn lo monde #2
Collècta e estraccion dau petròli
Maugrat que la descobèrta dau petròli siqui atribuïda d’ordinari a Edwin L. Drake que horèt un putz de petròli en Pensilvania en 1859, los Indians èrann coneixuts pr’àuger hèit de putz mèi de 400 ans dens los Oil Creek Flats de Pensilvania. Aqueths putz, qu’avèvann 4 a 6 mètres de prigondor, èrann piejats verticalament per de paus de bòi copats damb de destraus en pèira.
Coma bien d’istorians, J.A. Caldwell, qu’escrivot sus aqueths putz, supausèva que lo trabalh estot hèit per « una raça qu’aucupèt lo país avans les tribús indianas ». Mès lo generau francés Montcalm qu’anèva a Fort Duquesne en 1750, digot qu’avèva vist los Senecas e d’autes Iroqués botar lo huc au petròli que chumèva dau sòu pendent de ceremonias. E tabé se passèvan sus la pèth una locion protectiva coma vaselina.
Lits superpausats
Dens lo nòrd-èst daus Estats Units, los Iroqués visconn pausa dens d’ostaus longs, grands bastiments en bòi e caperats de crosta de biule blanc. Au dedens d’aqueths bastiments i avèva de lits superpausats : la creacion de dus lits l’un au-dessús de l’aute.
Produits farmaceutics
D’après Daniel Moerman, lo principau espèrt de l’etnobotanica daus Amerindians aus Estats-Units, los Indians d’America dau Nòrd empleguèvann 2 564 plantas medecinalas diferentas. Mès bien d’Amerindians dísenn qu’aqueth nombre podré èster màger. Dempui l’epòca daus esplorators espanhòus, les potingas daus Indians avèvann estat emplegadas per soanhar los rumes damb de guaiacum (Guaiacum officinale), les malausias cardiacas damb l’apocina (Apocynum cannabinum), lo didau (Digitalis purpurea)e l’esclòp de la Vièrge (Cypripedium acaule) coma sedatius.
Chewing-gum
Los indians d’America centrala chapilhèvann lo latècs blanc leitós (chicle) dau sapotilhèir (Manilkara zapota). Aqueth chicle es devengut anuit lo chewing-gum.
Lacrosse
Lo jòc dau « lacrosse » èra una sòrta de hockey sus gazon practicat praus Indians daus bòscs dau Nòrd-Oèst e tabé per cauques Indians de les Planas. Aqueth jòc avèva pas sonque lo divertiment coma motiu. Contribuèva tabé a mantenir unidas les cinc nacions iroquesas. Puslèu que de s’hèser la guèrra, duvas tribús preferèvann s’afrontar virilament sus un terrenh. Coma i avèva sonqu’una bala per de centenats de jogaires, los patacs èrann pas rares e los blaçats tapòc. Una partida podèva durar mantuns jorns. Lo lacrosse èra tabé un bon entrainament fisic praus joens guerrèirs. Enfin èra jogat per de rasons religiosas per lo plaser dau Creator e en guisa de pregària collectiva. Aqueth jòc violent avèva de noms bien diferents segonn la tribú. « Lacrosse » vènn dau francés « la crosse » balhat praus trapaires. Au jorn d’anuit aqueth jòc es fòrt practicat en America dau Nòrd mès damb de règlas modèrnas.
VASADÉS
La nèit de Nadau
Lo dessèir de Nadau, quan la nèit arribèva, me soveni que mon pair oblidèva pas la tradicion de la Halha de Nadau. Au palhèir, avè preparat a l’avança braçats de palha longa, ligats. Dens la lutz blu(v)a de la lu(v)a, partiva mon pair au cap de la pèça dap los que volèvan lo seguir e sustot dap nosauts, dròlles e drollessas de la maison. Au’ pè de har lo torn de nòstes bens, de les vinhas, deu hroment, deus segles e tot aquò, per protetjar les recòrdas a véner de les malausias, deu prigle, deu sequèir, de la torrada e autas calamitats, per que los pòrcs siin bien engreishats e que les polas posquin bien s’apasturar. A la luor des estelas, dens lo fred de la nèit, de temps en temps mon pair s’arrestèva sus la cantalèra, aluquèva un punhat de palha a cadun dap son briquet, e, lo braç de cap au cèu dap aquèras candelas, marchèvam en cantant : « Halha Nadau, lo pòrc a la sau, la pola au topin, coratge, vesin ! »
Quan la palha èra burlada, pausèvam au pè des arrègas lo petit pilòt de hoselha que damorèva. Dens los bens deus vesins, d’autes hucs trauquèvan la nèit e la mesma cançon respondèva a la nòsta. Aus Pins, aus Joandons*, a Revediu*, au Jaugut*, lusivan les halhas de Nadau. Los mainatges de cada ostau seguivan la procession, contents, mès avèn un chic pòur de les ompras de la nèit. L’arren-ne-botja los ‘uèitèva benlèu.
* lòcs-dits de la comuna deu Nisan (comuna nativa de Mme Laporte, com m’ic a dit).
Enregistrament hèit per N. Casaucau e E. Roulet en 1995. Nicole Laporte viu totjorn a Bernòs, e contunha d’escríver en gascon. Transmés par J.-P. Laliman.
MEDÒC
Lo secret de Mamisèla Jana #3
Cade mes, aquò-z-èra totjorn lo mèmes rituau. Jana se luvava a l’aubralutz, preparava un topin de sopa emb los legumes dau casau, sarrava un chic l’ostau, peissè la poralha e lo tesson… Finalamens, la jornada bauchava come un jorn ordinari e totun, l’èra pas.
A nau òras dau matin, èra prèsta. Vestida de sa rauba das grands jorns, esperava l’arribada de la voatura que logava au Françòs davant la petita hinèstra de la codina. Gaitava lo camin au lonh.
Justin, lo vailet que menava los chivaus trunc a la vila, èra briga ponctuau e aquò la rendè fòrt nervusa. Egau, ie didè jamès ren mès trobava totjorn lo moièn de ie har pagar son retard. Aquera sortida, l’esperava d’un mes a l’aute e lo tèmps que perdè a causa d’eth se regaharé jamès. Alavetz, quand vinè l’òra de s’entornar, raspalhava una pausòta pre lo har aténder a son torn, sustot los jorns de calorassa o de grand freid. Aquò-z-èra briga catolic mès aqueth gojat valè ren, avè la lenga ben tròp penduda a son gost. Totjorn darnèir pre trabalhar o rénder servici mès premèir pre clamonejar. Aquò existava pas encara a l’epòca mès auré poscut tenir un jornau a escandales.
La ropta se hadè dens lo caume. Justin shiulava, Jana gaitava lo paisatge, muga. La sola paraula qu’escambiava emb d’eth avè devingut una rimòla. Cade còp, sau camin dau retorn, mancava pas de ie dire : « Fadrà lo dire a diguns ». Mès sabè ben que l’avè dijara contat a tot lo monde ! Enfin, contat… pas exactamens pre que sabè ren de ce que hadè, ne eth, ne diguns. Anava en vila un còp pre mes, parlatz d’un afar ! Mès aquò sufisè a har s’agitar las mishantas lengas. Gràcia a l’eficacitat dau Justin, avè pas falut pausa pre que das brueits comencèssen a córrer dens lo vilatge e quitamens se hadè la sorda, tot aquò èra ‘ribat trunc a sas aurelhas.
Tanben, vedè ben come las hemas la gaitaven quora se rendè au marcat o a la glèisa… (totas mèi creiosas que credentas, podetz me creire !) Maginaven « Senta Jana » – es atau que la nommaven – se’n anar retrobar son galant dens lo pus grand das secrets. Sivant las rumors, l’òme en question èra ric e maridat. Jana profitava donc de l’abséncia de son esposa pre lo vesitar. Autant dire que s’avèn pas precassat pr’escriure lo scenari !
Enfin, lo montrava pas mès aquò l’arralhava fòrt. Se pensava : praubas gents, sètz tan lonh de la realitat ! Mès après tot, se n’etz ren de melhor a har que de m’inventar una via sulfurosa, rai ! Apuèi atau, èra tranquilla. Son secret ie apartinè e aquí, jamès diguns lo sabré, lo quite curè tanben.
La prauba Jana avè pas poscut anar a l’escòla fòrt pausa e ie hadè belamens dòu. De pas saber legir, aquò la tartucava dempuèi totjorn. Se sintè preisonèira de son ignorància.
Alavetz, un jorn, decidèt qu’aquò avè pro durat e qu’èra encara tèmps d’apréner. Prengut son coratge a duas mans, angut en vila e se rendut a l’escòla. A la sortida de la classa, se presentèt davant la regenta e fòrt geinada, ie expliquèt la situacion. Aquera-aquí l’escotèt atentivamens e de la veire tant chagrinada, acceptèt de ie balhar de las leiçons.
Lo premèir dijaus de cade mes, se rendè donc ches Madama Lisa, sa professora, e motivada come l’èra, falut pas pausa a Jana pre mestresar l’art de la lectura.
End aqueth moment, se davisèt de descobrir un monde novèth. Tot ce que ie tombava devath los uelhs, lo deschifrava, gloriosa : un panèu, una aficha, una anonça trobada a l’espiceria, un jornau… tot ie passava mès ce que ie agradava lo mèi, aquò-z-èra la literatura. Dempuèi quauques mes, a cada vesita, en recompensa de sos esfòrç, causissè un libre dens la grand bibliotèca de son òsta e lo ie maluvava. Pre dau segur, l’auré legit pre la seança siguenta, benlèu mèmes dus o tres còps. La pus petita pausa que sèie dens sas jornadas èra una bòna aucasion pr’avançar l’istòria de quauquas centenas de linhas.
Aquò-z-èra extraordinari, la lectura la transportava. Cade libre èra diferent dau precedent. Au hiu de las pajas, rencontrava das personatges come se’n tròba dens la via de cade jorn – das uns còps, aimables e generós come Madama Lisa e d’autes còps, mauhadents come lo Justin – e descobrè d’autas contradas. Era qu’avè jamès quitat sa campanha podè adara, selamens en barrans los uelhs, s’escapar dens las planas verdas d’Irlanda, montar au cim d’una montanha d’Asia o mèmes viatjar dens lo tèmps. Quau chança ! Quau bonurt ! Quau riquessa !
Alavetz, finalamens, ce que contaven las gents sus las aventuras de « Senta Jana » en vila èra briga important. A còps, ie balhaven mèmes l’impression d’aier devingut l’eroïna d’un roman.
Emilia Claverie
ISTOÈRA CEVENÒLA
La promessa
Lo vièlh Crebassi se sentiá fòrça malaute ; faguèt venir sa femna qu’èra encara jova e li diguèt :
― Ma miga, veses que me fau te quitar e que mon ora es venguda. Se vòs que me morigue content, fau que me fagues un plaser.
― Doç, se pòde, s’o faguèt l’esposa de Crebassi.
― Siás encara fresca e, quand sarai pus, benlèu te maridaràs tornar. Te voudriái pregar, se maugrat ta dolor te resinhaves un jorn a prene un autre òme, de causir pas aquela pudicina de Gaspard, de quau, t’o vòle dire, siái estat totjorn jalós e o siái encara. Per aquò d’aquí, me donariái au diable se me prometiás pas çò que te demande !
― Mon bòn, respondeguèt sa molhièr, qu’aquò vos empache pas de morir suau ! Vos assegure qu’amai vouguèsse me maridar embé Gaspard, o porriái pas : i a ben tres mesadas que me siái promessa a un autre !
Per 8 personas : 1 colac (2 kg), 2 paquets de porradas (1 kg a pus près) pro gròssas, 200 g de shampinhons de París, 200 g de camajòt de Baiona, 200 g d’aunhons, 1 L de vin roge, 1/2 L de bolhon (vutèth o poralha), 1 gausha d’alh espochida, 5 cL d’armanhac, 10 cL d’òli d’auliva, e facultativament 20 cL de sang de poralha (o 1 taça de fecula o de maisenà).
Preparacion : Lavar les porradas e picar lo blanc en tròç de 5 cm. Los botar per costat.
Pelar e picar en talhas aunhons, shampinhons, camajòt. Los botar per costat.
Aprestar lo peish : lo picar en talhas de 1,5 cm d’espessor. Salar e pebrar cada costat apui los en·hariar.
Dens una coquèla, botar cauhar l’òli e còser les talhas 3 minutas de cada part. Flambar les talhas a l’armanhac (facultatiu). Les gardar dens un plat caud.
Hèser passar les porradas a la padèra dens la mèma coquèla, los botar per costat, e hèser passar los aunhons, lo camajòt e los shampinhons. Ajotar la gausha d’alh espochida.
Caperar demb lo vin (que pòden hèser flambar).
Hèser borir, ajotar lo bolhon. Botar les porradas, un flòc garnit, sau, péber e còser 2 òras a huc moien.
Pendent ‘queth temps, botar les dèrnas en bocaus : 3 a 4 tròç per bocau sivant la grandor deu gatge.
Quòra les porradas son còitas, ligar la sauça demb lo sang (o la fecula o la maisenà), còser quauquas minutas.
Partatjar les porradas e la sauça dens los bocaus (un tròç de porrada per dèrna, o mèi sivant lo gost).
Barrar e esterilisar 5 òras.