LO SARMONÈIR 38
N° 38 ― 1èir de decembre2015
CRONICA : ÈI VIST ÈI ENTENDUT
Aujourd’hui, permettez que je m’auto-censure, que je me boycotte.
Ma peur est encore intense, trop dense.
L’humour trop haut me fait peur.
De perdre le souffle ?
Des gens disent « Rire est bon pour la santé » ? Vivre aussi.
Lydie Balloux
POESIA
Via e mòrt
Un nuatge seguís un nuatge, alavetz
Lur colona immensa, shens fin coneishuda,
Dens l’espaci totjorn shens durada contunha,
Shens auta liga que la tumada das vents.
Un arbre seguís un aute arbre, e fatigats
Desfilan lo long de la carrèira estreita.
Coma d’un mur oblidat las pèiras des-hèitas
Dens lo cèu sovent se trucan lurs caps traucats.
Una hulha seguís una hulha, e atau
Dau cap das arbres sau sòu tomban pintadas.
Aquiu s’amassan, e pertot chaupicadas,
Cambuishan shens defensa au hons d’un grand trauc.
Un òme seguís un aute òme e puis, dreit o tòrt,
Tempta en van d’afrontar una via sauvatja :
Trucat coma un arbre, tumat coma un nuatge,
Coma la hulha enfin cambuisha dens la mòrt.
Jan-Pèir Laliman
ISTÒRIA
Los gats de la rua Sent-Severin
Dens la hauta societat francesa deu debut deu XVIIIe siège, lo bon usatge vòu que les damas aimin mèi los gats que non pas los cans e, quòra pèrden lur alimaut favorit, que mòchin un shagrin a nat aut parelh. Atau, la duquessa Du Maine, nòra de Louis XIV, estut inconsolabla quòra se morit son gat Marmarin en 1716. Compausèt era-mèma l’epitafa qu’hasut gravar sus una pèira a la memòria deu trespassat, dens lo parc de Sceaux. Quauquas annadas pus lèu, la duquessa de Lesdiguières avèva hèit mastar dens lo jardin de son otèl parisenc, rua de la Cerisaie, un tahuc de marme negre surmontat deu mus d’una gata esculptada, tanben negra e pausada sus un cochin blanc. ‘Quò’ra lo monument quilhat a la memòria de sa gata Ménine. Sus lo costat gaushe deu pè, podèvan lugir : « Ci gist Ménine, la plus aimable et la plus aimée de toutes les chattes. » E sus lo costat dret, aqueth quatren bancau : « Ci gist une chatte jolie / Sa maitresse qui n’aima rien / L’aima jusques à la folie / Pourquoi le dire ? On le voit bien. »
Lo june Louis XIV qu’èra pas en rèsta mochèt pendent tota la prumèira partida de sa via un amor immoderat per la gent felina. A tocar les annadas 1730, aimèva mèi que mèi un gròs gatàs angorà tot blanc, que dens la jornada èra esparrat sus la chaminèia de son cabinet, e la nuit partatgèva la crampa deu rèi, augent per lèit un somptuós cochin de damàs roge. Aqueth gat nomat Blanchon semblaré qu’aujussi viscut una quinzena d’annadas.
Maugrat aquera afeccion deu rèi per los gats, ‘quò’s pendent son rènhe qu’aujut lòc un deus pus grands massacres de gats jamèi arribats a París. L’afar comencèt rua Saint-Séverin, shes l’imprimaire Jacques Vincent. Dus aprentís tipografes, lotjats e norrits per lur patron, tuèren dens la nuit deu 16 au 17 de novembre 1730 una gata garruda nomada la Grise, apartenent a la fama de l’imprimaire. Apui, adarrond, s’ataquèren aus gats deu vesiatge, que penduren après una parodia de jutjament. La nuit d’après, junhuts per d’auts obrèirs tipografes, acossèren tots los gats de les ruas a l’entorn, que penduren o escanèren sivant lo mème rituau. D’auts obrèirs los imitèren, e dens mens d’una setmana plusiors centenats de gats parisencs esturen atau penduts, esganurrats, escanats, torturats e exterminats. Lo pus estrange es que ‘queth afar aujut gaire d’ecò e dishèt briga de tralhas ni dens les gasètas deu temps, ni mèi dens los documents d’arshivas. Shens lo temonhatge d’un obrèir tipografe nomat Nicolas Contat que raportèt los evenements dens sos memòris, n’en inhorarem tot.
Longtemps en Euròpa gueitèren lo gat coma un alimaut negatiu, un èste secret e mauhasent, un atribut deus sorcièrs, una creatura deu diable. Li reproishèvan sa via nocturna, son independéncia, son ipocrisia, son peu negre o tigrat. Cresèvan que participèva au hetilh, qu’èra adorat per de sèctas ereticas, qu’avèva lo poder de donar lo mau (notadament en amor) e d’hèser venir lo malur sus una persona o un ostau. Amèi, dinc au XIVe siègle, pus o mens apribat, n’entrèva pas dens los ostaus ont, per caçar los rats e los sorits, aimèvan mèi utilisar una belèta o un furet. Dinc a pauc, torturar o hèser morir de gats èra un divertissement populari frequent, mèi que mèi per Carnaval ont prenèva una dimension sexuala, e per la Sent-Jan, quòra, pertot capvath l’Euròpa, burlèvan ritualament de gats o mèi los ensaquèvan e los neguèvan.
A Metz, ad aquera costuma barbara n’i meturen pas l’arrestiu qu’en 1773. Comemorèva lo sovenir de sent Climenç, apòste deu país messin, qu’avèva, a l’epòca merovingiana, virat de la vila un romanin qu’avèva pres l’aparéncia d’un gat. Tots aqueths rituaus avèvan en efèit valor d’esconjurament o de sacrifici propiciatòri. Virar los meishants esprits, botar l’arrestiu a les epidemias, protejar los òmes, lo bestiar mèi los ostaus.
Au hiu deus temps, aqueras practicas festivas e collectivas hasuren de pus en pus contraste demb les atitudas privadas cap aus gats. Mauhisença e massacre d’una part, bienvolença e afeccion de l’auta.
Desempui la fin deu Moien Atge, los gats avèvan de pus en pus sovent lo dret d’entrar dens los ostaus (çò que s’hasèva encara pauc per los cans) e hasèvan quauque còp partida de la familha. Lo tornant en ‘questa matièra se situa au mitan deu XIVe siègle, quòra la Pèsta Negra hasut sos ravatges e tuèt quasi un tièrç de la populacion d’Euròpa. Comprenguren que lo gròs rat negre èra un deus vectors de l’epidemia, e que per n’en venir au cap eficaçament, ni la belèta ni lo furet èran convinèvan. Lo gat estut cargat d’aqueth trabalh e estut l’obgèit d’atencions novèras. Pauc a pauc vingut un alimaut apribat tot empenat, apui un parçonèir de la via de cada jorn, enfin un obgèit d’afeccion.
Los òmes de letras, notadament, celebrèren lur gat o lur gata e contribuèren a tornar valorisar l’alimaut : Charles d’Orléans, Montanha, La Fontaine, Fontenelle, Montesquiu son los mèi coneishuts, mès n’i’n a bien d’auts. Çaquelà, deu bòrd deu comun deus mortaus, ‘quò’s sustot les fimèlas qu’assegurèren la promocion definitiva deu gat e que participèren a n’en hèser, demb lo gat – eth tanben fòrtament revalorisat a partir de la Reneishença – l’alimaut preferat de les populacions europèias.
Dètz invencions e inovacions daus Indians d’America que cambièrenn lo monde #1
Pauc de temps après l’arribada dau Cristau Colom, los Europeans estonn informats damb fòrça detalhs de les invencions daus Indians. Mès l’idèia qu’aqueths « sauvatges » estossinn capables de trobar d’inovacions coma acò los hasèva biscar, e de rumors comencèrenn a s’hèser jorn que les Americas èrann tot simplament una colonia perduda de Cristians o d’Israelites. De rumors coma acò edzístann totjorn anuit e aliméntann les conversacions daus arqueològues. Mès tot acò botat a part, les culturas indigènas ann creat un patòc d’inovacions que sonn totjorn en usatge anuit dens les praticas les pus modèrnas coma lo « popcorn » o la supression dau tartre de les dents. Vací dètz invencions e inovacions que cambièrenn lo monde. Mès acò’s sonqu’una tota petita part de tot çò que dívem a l’ingeniositat daus Amerindians.
Xeringlas e agulhas ipodermicas
Maugrat que l’Escossés Alexander Wood siqui creditat de l’invencion de la xeringla en 1853, a l’epòca pre-colombiana los Indians d’America dau Sud empleguèvann una sòrta de xeringla hèita damb d’òs d’ausèths agusats e estacats a de petitas veixigas per injectar una potinga, irrigar les plagas o nestejar los quites ulhs. Los sorcièirs-garissaires empleguèvann tabé d’instruments de pus granda dimension pr’hèser de lavaments.
Biberons e bulhidas per nenins
Damb una tecnologia aparentada a la xeringla, los Senecas, una nacion de lenga iroquesa, empleguèvann budèths d’ors secats e luntats, damb un tuièu de pluma d’ausèth estacat en guisa de tetina. Les mairs plenèvann aqueths biberons damb un melange d’esquilhòts cruixits, de carn e d’aiga.
Contracepcion orala
Coma cadun au sap, un contraceptiu orau es una substància que les hemnas prénenn per la boca per pas èster embarrassadas. La mencion la pus anciana d’Amerindianas prenent d’aqueras substàncias remonta a les annadas 1700, mèi de 200 ans avans la creacion d’un contraceptiu hèit per la medecina occidentala. Una d’aqueras èrbas, lo « gremil rudéral » en francés o « western stoneseed » en anglés (Lithospermum ruderale), èra emplegada per los Shoshones, una nacion de lenga utò-aztecana, pendent que los Potawatomis, de lenga alqonquiana, empleguèvann l’apocina (Apocynum cannabinum).
Cigarres
Sus una terralha de vaixèra trobada dens lo Guatemela, es representat un Maya en trin de fumar un rotlèu de hulhas de tabac estacadas damb de ficèla. Lo mòt maya per « fumar » èra sikkar, que devengot lo mòt espanhòu cigarro. Talèu que los colons avonn aprés daus Indians coma cultivar lo tabac, d’usinas de cigarres vesonn lo jorn.
Luta contra los parasites
Per combàter d’insèctes parasites coma los pesolhs, los Paiutes e los Shoshones dau Grand Bassin pr’edzemple, se lavèvann lo cap damb una infusion cauda hèita damb de regalícia (Glycyrrhiza glabra). Per lutar contra d’autes parasites, de pòples pre-Colombians bastissèvann d’estructuras en bòi d’anacardèir o pomèir-cajó (Anacardium occidentale) pendent que los Pimas aspergèvann les culturas damb de cendres. Los Pueblos, d’autes utò-aztecas dau Sud-Oèst nòrd-american, empleguèvann de « cujas de bison », « buffalo gourds » en anglés (Cucurbita foetidissima) per caçar los parasites daus casaus. Los bordilèirs incas plantèvann de vervena citronèla (Aloysia triphylla) e la burlèvann coma pesticida. Danièl Séré
MEDÒC
Lo secret de Mamisèla Jana #2
En fèt de secret ne’n avè pas lo Justin, se n’es lo fèt que cade mes, Jana anava a la vila, ie donava jamès la mendra petita pèça, ie didè totjorn la mèmes rimòla : « Fadrà lo dire a diguns. » A creire que volè que lo Justin lo dishusse a tots. Sabè ben qu’avè una mishanta lenga de sèrp e que tot lo vilatge auré lèu hèit de lo saber.
Non ! La verai secret èra dens son sacòt. Mès lo Justin ie avè pas hèit cas. Pertant, Jana lo coava come se continè de l’òrt.
Fau dire que Jana avè un casau dens lo quau tot possava e principalamens de las grandas e bèras plantas verdas come das boishons emb de las huelhas fòrt aulentas, possans entre lo putz e la granja dens lo hons de la proprietat. Ren qu’a gaitar aqueras plantas, tot lo monde se metè a ríder sens saber pre qué.
Tots los mes, copava, secava, pilava las huelhas cuelhidas, puèi metè la podra obtinguda dens de las boitas. Las metè dens son sacòt pr’anar las vénder a la vila ant rencontrava son amic mossur Maurice, aperat lo « Momo » e emb lo quau prenè un chic de bòn tèmps.
Gardava un chic de podra pre har quauques còcs.
Das còcs de sa compausicion : la lenga das anges. Èren destinats a mossur curè pre sos « grasacs de beneitèir ».
A la messa, lo sermon èra fòrt erús. Las gents ridèn, cantaven, dançaven, se bicaven, potonaven mossur curè e hadèn los fòus dens la glèisa.
Sabèn pas que lo diables se vestissè en « Jana » !
La venjança se minja freida. Noèlha Fabre
ISTOÈRA CEVENÒLA
Lo rebossièr
Janet, un cigau de Sant-Ipolite, èra estat pres per la levada en massa. L’aviáu fach enterraire dins l’armada.
Après una batalha que i aviá agut un terrible mortalatge, mancava pas d’òbra per enterrar tot lo monde. Aviáu cavat un cròs espectaclós, e dedinc i trasiáu los paures mòrts. E Janet tombèt sus lo còrs d’un soldat qu’aviáu laissat per mòrt ; e vejaquí que lo carga sus son esquina e lo carreja vèrs lo cròs.
Lo entiment de çò que se passava recalivèt lo matrassat, que se botèt a cridar :
― Ai ! ai ! laissa-m’istar, que siái pas mòrt !
― Vòs te taisar ! li faguèt Janet. Siás pas qu’un rebossièr ! Se t’escotàvon, n’i auriá pas ges de mòrts !
Urosament que lo crit dau paure bleçat saguèt ausit d’un autre enterraire, qu’autrament i passava !
PATRONIMES
Arquey
Tròban a nòste los noms ARQUEY, DARQUEY, LARQUEY. Au solide, tot aquò es un nom medievau que designa sii un fabricant d’arcs sii un archer. Mès çò qu’es amusant es tanben que lo nom LARCHÉ es tanben concentrat en Gironda (en Vasadés).
RECÈPTA
Lo salmi de hasan
Quan un caçaire e’vs tòrna de la caça un esplendide hasan a las plumas e colors de las bèras, mes dont l’atge n’es pas lo d’un joen perdigalh de l’annada, se’u cosetz au horn, la soa carn que serà tròp dura e tilhuda a minjar.
Que’vs perpausi donc de’u cosinar atau :
Purmèr, esplumaishar lo hasan (causa pas aisida !), vueità’u e descopà’u en tròç. Hà’u daurar dens ua coquèla dens un chic de graish de guit.
Dens la coquèla, remplaçar lo hasan per un farcit de shalòtas puish hornir ua a duas bèras lescas de camajon de Baiona talhadas en lardons.
Dens ua caishòla, har borir ¾ de litre de vin roi (de bona qualitat, un medòc per exemple… shens chovinisme !) mei ua culhèra de conhac o d’armanhac. Puish en·halhar entà eslamar.
Har còser, a part, 500 gramas de camparòus de París. Ajustà’us a las shalòtas e au camajon, e enfin i méter los tròç de hasan.
Versar lo vin dessús mei un sucre entà lhevar l’aciditat deu vin, salar, peberar e ajustar un chic de pipèr d’Espeleta.
Har còser, a tot doç, pendent 2 o 3 òras minimum.
Un conselh : qu’es miélher arrecauhat l’endoman.
A minjar dab lescas de pan de campanha tostadas e alhadas.
Lo Sarmonèir / Le Jhacassous
ISSN 2119-2502
Shes Lydie BALLOUX, 14 les Alèias (les Allées) 33 490 VERDELAIS. sarmoneir@laposte.net. Blòg : http://losarmoneir.unblog.fr. Facebook : « Lo Sarmonèir Le Jhacassous ».
Redaccion : Regina Ardilley, Gabrièu Balloux, Lydie Balloux, Yannick Barreau, Noèlha Fabre, Jan-Pèir Laliman, Danièl Séré.